Parlament 24F Acte homenatge a Emili darder
La història ens ensenya que un poble sense personalitat acaba encaixant en l’estereotip que n’ha construït l’ull extern com a procediment per anul•lar-lo. Que el nostre poble presenta símptomes d’un llarg procés de deteriorament i degradació és un fet que es manifesta tant en el ritual solemne de les urnes com en la quotidianitat d’una televisió pública, que promou i cultiva un arquetip denigrant de mallorquí. Patim una crisi d’identitat que inevitablement afebleix i distorsiona la nostra personalitat i que, efectivament, ens acosta a l’arquetip que convé a l’extern, digau-ne globalització, digau-ne poders financers depredadors, digau-ne aquella dreta que atura amb bales el que no pot aturar a les urnes. Ens hauria d’alarmar la proliferació d’illencs que semblen sortits de la reserva amb un permís especial del seu comandament. Nosaltres no hem de fer de mallorquins, hem de ser qui som.


La qüestió és més greu encara si consideram que no se’ns pot definir com a poble indefens. Un poble indefens és aquell que no pot extreure de la seva història l’energia necessària per enfilar el futur amb dignitat. Però un poble que té els seus propis oracles, que es nodreix d’una tradició en absolut incompatible amb el present, ans al contrari, no pot abaixar els braços i lliurar-se a la misèria de ser un simple apèndix d’altres pobles, un element accessori en els destins compartits amb aquests altres pobles. De la mateixa manera, un poble ha de tenir el seu propi sistema d’oxigenació i d’autoregulació, diríem que una moral pròpia homologable, per disposar d’eines de regeneració quan la pròpia infàmia i la infàmia participada li fan tocar fons.


Quin és, sinó el d’haver tocat fons, el nostre estat actual de coses? I no podem dir que hem estat millors ni pitjors que els altres, ja que altrament a les urnes hauríem penalitzat severament les actituds d’aquells que van a la política amb insaciable cobdícia i posen rodes al futur del nostre poble. Una reflexió de qualitat no ens pot eximir de tota culpa, ans al contrari. No cal arribar a auto flagel•lar-nos per obrir els ulls a una realitat que ens afecta globalment i particularment, i a la qual no hem sabut fer front amb les eines de què disposaríem si no haguéssim tallat el fil de la història que ens uneix al millor de nosaltres mateixos, a les persones i als fets dels quals podem extreure les lliçons més enriquidores, les ensenyances més lluminoses.


Avui és un dia fet a posta per mirar enrere en cerca de llum. Som al mur de la Memòria, i la memòria és l’eina per conèixer el passat, interpretar-lo i assumir-lo. Només com a conseqüència d’aquest procés podem parlar de memòria històrica: que no és revenja, és coneixement i assumpció per assolir la reconciliació. La recuperació del passat per transformar-lo en memòria històrica és un procés extremament delicat, reclama aprofundir en els fets, en el context, i ordenar-ne l’ús en favor de la concòrdia. I no s’ha de limitar a la rehabilitació i l’enaltiment de les víctimes, sinó que ha de comprendre, ha d’abastar igualment aquells que es passejaren victoriosos per quaranta anys d’història i que encara ens mostren la seva maligna capacitat de reproducció. Hem de lamentar que el gruix de la dreta no hagi tengut el mínim de noblesa per coadjuvar al coneixement i a l’assumpció dels fets, imprescindibles per obrir el camí a una reconciliació que ja se torba massa a estendre aquella pau que permeti als més vells dir, amb Salvador Espriu, “M’adormiré demà / sense por ni recança”.


Som aquí per fer recordatori d’Emili Darder. Abans d’escriure aquestes paraules, he tornat a mirar una fotografia del seu rostre: la seva mirada intel•ligent i bondadosa, aquesta mirada que emana claror i civilitat, aflora al rostre des d’un cor generós i des d’un cap de lucidesa aclaparadora. Avui més que mai, el seu exemple marca el camí i ens diu com n’hauríem d’estar, d’empegueïts, d’haver convertit la política en un femer, pitjor encara, en un pou negre del que cada dia és més difícil sortir. Un home que, sense tenir-hi res de material a guanyar-hi, va entendre i practicar la política com un acte continuat de generositat i compromís amb el progrés i el benestar del poble, difícilment podria entendre que, en el context d’allò que se’n diu una democràcia avançada, s’hagi arribat a un grau de putrescència que amenaça de contaminar les arrels mateixes d’aquesta democràcia.


El mataren. La seva vida i la seva mort ens diuen que no tots els polítics són iguals, sinó que cadascú és responsable dels seus actes i que ningú no es pot emparar en aquesta suposada igualtat per exculpar-se o atenuar la culpa. Ell no era igual que els que el feren matar. Els ciutadans honestos d’ara, polítics o no, no són iguals que els corruptes d’ara, polítics o no. El mataren, però la seva vida és un clam contra les polítiques que ara mateix arruïnen el país, la seva economia, la terra, la cultura.


El potencial de l’exemple d’Emili Darder no s’ha exhaurit, el temps no l’ha debilitat, al contrari. Si volem millorar, tenim en qui mirar-nos. Que el seu exemple ens il•lumini en la construcció d’un país amb capacitat d’autodefinir-se, perquè, si no, serem definits en els termes més injuriosos i desactivats per l’estereotip.

Guillem Frontera.
24 de febrer de 2013
Acte homenatge Emili Darder