Turisme, petroli i sobirania
L’autorització de diverses prospeccions petrolíferes en el Mediterrani, prop de les costes de les Illes Balears, ha provocat una gran alarma social, especialment a Eivissa. Ja havia passat una cosa semblant l’any 2011, quan el govern del PSOE, amb quatre decrets llei, autoritzà prospeccions semblants entre Eivissa, València i Castelló. En aquella ocasió, el Partit Popular s’hi oposà, pressionat pel sector hoteler, amb l’eivissenc Abel Matutes al capdavant. S’ha de dir, però, que fou una oposició tova, ja que el PP es limità a votar afirmativament una esmena que derogava els quatre decrets llei esmentats, una esmena que jo mateix vaig presentar al Senat en nom de la coalició Bloc per Mallorca-PSM (per tant, ara menteixen quan diuen que no ens hi oposàrem). Posteriorment, ni en la tramitació de les lleis en el Senat, ni després en el Congrés, cap diputat del Partit Popular va intervenir en contra de les prospeccions, les quals varen ser defensades de manera entusiasta pel portaveu del PSOE, el partit que governava aleshores.
Ara toca el torn del govern del Partit Popular i tornam a ser a les mateixes, això sí, amb els papers canviats, com sempre passa. Però, si les prospeccions del 2011 ja eren alarmants, ara la cosa encara és més greu, perquè les possibles extraccions ens envolten amenaçadores; de tal manera que el mateix president Bauzá s’hi ha hagut de posicionar rotundament en contra, fins i tot, va acudir a la manifestació d’Eivissa, que va ser la més nombrosa de les que es feren a les Illes. Però la majoria silenciosa -per a la qual governa Bauzá- es quedà al sofà de ca seva, malgrat el perill que ens amenaça (també s’ha de dir que moltes persones conscienciades no anaren a les manifestacions quan varen saber que els caps més representatius del PP hi anaven, perquè no volien ser manipulades per un govern amb el qual discrepen profundament).
I, malgrat tot, és tan gran el disbarat de fer prospeccions petrolíferes devora les zones turístiques més importants de l’Estat, que escarrufa pensar en la irresponsabilitat dels governants que ens ha tocat patir. Qualcú ha dit que Qatar té zones turístiques que conviuen amb l’extracció de petroli. Però s’ha oblidat d’una qüestió vital: si a Qatar es produís un accident que contaminàs les platges i acabàs amb el turisme, els quedaria el petroli. Aquí, si hi hagués un accident a una planta extractora o un abocament d’un dels milers de petroliers, que cada any passarien prop de les nostres costes, ens quedaríem sense res, perquè el petroli no seria nostre. I tothom quedaria a la misèria durant diverses generacions.
Jo no sé què necessita la nostra societat per reaccionar i per revoltar-se. Puc admetre que la ignorància política ens dugui a tolerar una espoliació fiscal que no té punt de comparació amb cap altre territori del món. Puc comprendre que, per mor de segles de colonització cultural, la gent no es rebel·li davant els atacs ferotges a la nostra llengua i cultura. Fins i tot, puc fer-me càrrec que la cobdícia d’uns quants permeti la destrucció dels paisatges més bells del nostre entorn. Però, no puc entendre de cap manera que, des del gran hoteler fins al més humil del seus treballadors, des del gran constructor fins al petit picapedrer, des del gran comerciant fins al petit botiguer... no girin l’esquena a uns representants polítics capaços d’hipotecar el futur del nostre País.
És hora d’obrir els ulls i d’entendre que a les Illes Balears se’ns tracta com una colònia, de la qual s’extreuen uns recursos econòmics sense valorar l’impacte ni les conseqüències que aquest fet provoca en la població i en el territori. I serà així fins que, col·lectivament, ens adonem que nosaltres, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, tenim dret a decidir sobre el nostre futur i sobre la utilització dels nostres recursos naturals. És hora d’actuar en conseqüència; per aquest motiu, hem d’exercir el dret a la nostra sobirania per assolir un Estat propi: un Estat que vetlli pel nostre benestar (especialment pel dels més desvalguts), no que espoliï permanentment els nostres recursos fiscals; un Estat que protegeixi la nostra llengua i cultura, no que la trepitgi ni que la malmeni; un Estat que ens protegeixi, no que ens amenaci amb uns projectes que només afavoreixen grans companyies multinacionals, les quals per acabar-ho d’adobar atresoren els seus beneficis a paradisos fiscals.
Ja és ben hora de dir prou!
PERE SAMPOL I MAS
(article publicat a l'ARA Balears el 28 de febrer del 2014)
L’escala d’emblanquinar i les gavines
L’ escala d’emblanquinar o El perill de la sobrassada... He dubtat entre aquests dos començaments de títol perquè crec que, tant l’un com l’altre, reprodueixen prou bé el sentit de l’article. ¿Qui havia de dir que les gavines arribarien a convertir-se en una imatge tan poc elegant? Fins no fa gaire les gavines eren objecte d’un ús idealitzador en la literatura, en cançons, en títols i en proses (“Oh, gavina voladora...”, Jo pos per testimoni les gavines, L’irradiador del port i les gavines, “Una gavina i un corb marí”, “Com les gavines”...). De fa una partida llarga d’anys, però, els efectes que provoquen en el nostre ànim no són tan lírics. Les gavines, darrerament, s’han convertit en símbol d’un partit polític poc motivador d’imatges poètiques entre bona part dels qui l’experimenten i -com també diuen dels coloms- en rates amb ales, que s’escampen pertot arreu com si fossin un malson ideat per Hitchcock: des dels femers fins -potser en comunió amb el que simbolitzen- als patis de les escoles. ¿Què degué ser primer: aquesta reconversió de les gavines o l’apropiació de la seva imatge pel partit?
Els símbols, segons l’ús que en facin, poden esdevenir instruments que, en lloc de suggerir en positiu, remeten al contrari. La creu gammada (o esvàstica) té un origen molt antic (n’hi ha que la situen ja a l’edat de bronze) i fou usada, entre d’altres, per pobles aris, germànics, precolombins... i per religions com l’hinduisme, el budisme... Sembla que volia representar la rotació del sol. Però avui dia, per a la gran major part de la humanitat, és únicament el símbol d’una de les majors atrocitats de la història. De fet, arran de l’associació amb el nazisme, ja des dels primers anys d’actuació dels que defensaven aquesta ideologia, l’ús de l’esvàstica va perdre la presència en molts d’indrets que no hi volien tenir res a veure, sobretot quan eren pròxims a l’àrea d’influència del moviment nacionalsocialista. La bandera espanyola -un altre exemple-, encara que ara la vulguin com a bandera d’una democràcia, difícilment, als ulls de molts, deixarà de dur com a rèmora associada el lligam amb una dictadura o, com a mal menor, amb els toros.
Si els embotits es converteixen, de Campos ençà, en el símbol del PP (uns, els nostrats, per voluntat pròpia del PP; i uns altres per atribució externa) pot ser que, com a mínim per a una part considerable de la població, pateixin la mateixa degradació que les gavines, l’esvàstica i altres símbols. En aquest cas, pot ser que la degradació en la representació social consisteixi que la sobrassada torni blanca (una de les plagues bíbliques que més fort ha sacsejat aquesta terra, com recorda Acorar, el magnífic monòleg d’Antoni Gomila) o que, empegueïts que ens hi relacionin, n’hàgim de menjar d’amagat, com aquells a qui posen a règim perquè el colesterol (dolent) no s’enfili massa.
Però, les sobrassades i els altres embotits que hi havia, fent-se costat, sobre la tarima campanera no estaven sols. Hi havia, com a suport, una escala de peu. Una escala de peu, que també anomenen de figueraler, però que, a més de fer-la servir per a collir figues, s’usava en moltes d’altres activitats (de perxa per al porquim, és un fet insòlit), entre les quals hi havia la d’emblanquinar. Potser, sense voler, amb aquesta escala han trobat un símbol més coherent amb el que significa el PP per a les Illes, si tenim en compte els discursos que s’hi sentiren, a Campos, en els quals defensaven “lo nostro”, les nostres tradicions i la cultura, es declararen com els millors amadors de la llengua (deu ser un amor sado o d’aquells que maten), prometeren la recuperació del negoci de la (¿mala?) llet i s’extasiaven en les meravelles de la seva gestió i en el futur que ens espera. Ja sabeu que emblanquinar, a més de voler dir fer tornar blanca una superfície (sobretot si és amb calç), també vol dir, amb paraules del DCVB, “enganar amb bones paraules”, o sigui estafar, embetumar, entabanar, ensibornar, embalmar, prendre el pèl...
I mentre fan malbé aquesta llengua i els trets d’identitat del poble que diuen estimar tant (molt més que ningú altre) amb la voluntat de provocar tensió social i discussions estèrils que, com a cortina de fum, tapen les seves prioritats reals, difereixen la resolució dels problemes socials i, alhora, eviten la conjugació en primera persona plural (o singular) del verb blanquejar que, mirau per on, és sinònim d’emblanquinar. Deuen pensar que qui dia passa any empeny e la nave va.
JOAN MELIÀ
(article publicat a l'ARA Balears el 27 de febrer del 2014)
Molta intransigència, gens de rigor
Se'l veia molt content, juvenil, campechano. Al seu costat, amb una mirada més aviat tèrbola, una vertadera eminència: el comissari executiu que la FAES ha posat al capdavant del Ministeri d'Educació. L'un i l'altre estan participant en la convenció que el PP celebra a Valladolid. Per a Bauzá i Wert és com si haguessin anat a passar un cap de setmana a un balneari. Relaxament muscular i massatges d'afalagament de part dels seus col·legues ideològics. Quin alè poder escapar-se d'aquella societat real que per a ells ha esdevingut una mena de selva hostil: gairebé no poden sortir del seu despatx perquè per tot arreu els ciutadans els diuen a la cara que se senten agredits amb les seves polítiques educatives i culturals. Contràriament, a les reunions de la confraria del PP, ells dos mereixen la màxima consideració, simplement perquè s'han anat fent un currículum que és molt ric en intransigències i en actes d'hostilitat contra els sectors (els ensenyants i el món del cinema, per exemple) que majoritàriament no són dels seus. El nacionalisme espanyol és una ideologia de croada, per això la persecució intolerant dels infidels sempre és el que dóna més dret a merèixer medalles.
El discurs educatiu d'en JR Bauzá fins ara ha estat poca cosa més que una successió d'eslògans publicitaris: primer, consens i autopistes de l'educació; segon, lliure elecció de llengua; i finalment, "el que jo vull és que els alumnes aprenguin tres llengües". Dels eslògans als fets hi ha hagut molta més distància que entre la Terra i el planeta Mart. La voluntat de consens ha derivat en la instauració d'un camp de batalla generalitzat; les autopistes de l'educació s'han construït amb la reducció de les plantilles dels centres en un miler d'efectius; la lliure elecció de llengua s'ha transformat en la imposició del trilingüisme; l'objectiu de l'aprenentatge de les tres llengües és poca cosa més que una cabòria propagandística, com han posat reiteradament en evidència els professionals i, recentment, els resultats de les primeres avaluacions, que han permès constatar que en realitat els alumnes no tan sols no aprenen millor les llengües d'estudi sinó que adquireixen de manera molt més deficient els continguts de les matèries no lingüístiques.
Davant l'evidència d'uns resultats tan negatius, com pot explicar-se l'altivesa, l'autosuficiència i la incapacitat d'autocrítica del president Bauzá? Quins objectius persegueix en impulsar que els càrrecs polítics de l'administració educativa actuïn com a carnissers i no com a servidors públics? Tal vegada no és capaç de dubtar ni un sol minut sobre el grau d'idoneïtat de les mesures que està aplicant? És comprensible que les úniques fonts d'inspiració que accepti per a les seves decisions educatives siguin els documents teocràtics de la FAES i les directrius d'una organització illenca profundament antimallorquina?
A hores d'ara sembla que el president Bauzá i els populars illencs volen crear l'aparença d'un canvi de rumb en les seves polítiques. Han anunciat el començament de l'etapa del "defensam lo nostro". Benvingudes siguin les sobrassades i l'escala de figueraler. Tanmateix, amb tan sols la sobrassada no aconseguiran desintoxicar-se de l'empatx d'incompetència, de mala fe i d'autoodi dels dos darrers anys i mig. Per rehabilitar-se de bon de veres, el president Bauzá hauria de combinar les llesques de pa amb sobrassada amb la lectura, un a un, dels deu volums fins ara publicats de l'Anuari de l'educació de les Illes Balears. Del 2004 al 2013, la Fundació Guillem Cifre de Colonya i el Grup d'Investigació i Formació Educativa i Social (GIFES) de la UIB, dirigit pel catedràtic Martí March, han fet possible l'existència de més de tres mil pàgines en les quals s'analitza el nostre sistema educatiu de manera exhaustiva, rigorosa, amb coneixement de causa i a partir del maneig d'una quantitat immensa de dades objectives. Una vegada hagi llegit l'Anuari, ben segur que li quedaran impreses al cervell una sèrie de qüestions essencials: no s'hi valen les receptes simplistes per a resoldre les problemàtiques complexes; la interrelació i la interdependència entre l'escola i el model de societat és enorme; el pal de paller de l'èxit escolar és l'aliança dels ensenyants amb l'administració i les famílies; les limitades cinc o sis hores diàries de formació escolar fan necessari que s'hagi de mirar molt prim a l'hora de determinar quines han de ser les prioritats de l'aprenentatge...
El president Bauzá només té dues opcions: o bé començar a "defensar lo nostro" de bon de veres, fent política educativa des del rigor i l'honestedat, o bé continuar fent de milhomes disparant moltes bales de fogueig populistes i pegant bastonades a balquena a tots aquells que precisament són els qui de l'educació n'han fet la seva professió i el seu compromís. Serà capaç de resoldre el dilema a favor del sentit comú i de l'interès
DAMIÀ PONS
(article publicat a l'ARA Balears el 22 de febrer del 2014)
Els comerciants són masoquistes?
El passat diumenge en aquest mateix diari es va publicar un interessant reportatge sobre el creixement espectacular del nombre de grans superfícies comercials que s'ha produït amb el govern Bauzà, els darrers dos anys i mig. En xifres exactes, n'han autoritzat quaranta. Quasi res. A mesura que el vaig anar llegint, em va venir al cap l'entrevista feta per en Maties Vallès a en Bartomeu Servera que va sortir publicada al Diario de Mallorca el passat desembre. Record perfectament la impressió que em va produir: perplexitat, al·lucinació, incredulitat. El personatge és, des de fa anys, un peix molt gros del sistema comercial illenc. Al llarg d'una dècada va estar al capdavant d'Afedeco i actualment presideix la Confederació Balear de Comerç. Això significa que ha estat i és el cap visible d'un sector econòmic que agrupa uns quants milers d'empreses, les quals produeixen un percentatge substancial del nostre PIB i són un nínxol molt important d'ocupació.
La cosa més habitual del món és que un líder empresarial cada vegada que tengui l'oportunitat de parlar faci una defensa argumentada dels interessos del seu sector. De la lectura de l'entrevista del DdM jo en vaig treure una conclusió que anava en sentit contrari. En poques paraules, vaig pensar: "Aquest home pateix una intoxicació ideològica tan forta que és incapaç d'elaborar un diagnòstic objectiu de la realitat que sigui coherent amb les conveniències del sector que representa". Em resulta impossible imaginar que les obsessions i les contradiccions expressades pel president Servera puguin ser compartides per la immensa majoria dels comerciants, els quals, ben segur, són ideològicament i culturalment plurals. I previsiblement també tenen el do del sentit comú.
Bartomeu Servera, que està afiliat al PP, hi afirmava que la política comercial del govern Bauzà els era del tot perjudicial i que en Pere Sampol havia estat el millor conseller de Comerç que hi havia hagut. Un cas evident de masoquisme: dóna suport polític a l'organització i a la ideologia que perjudiquen els interessos econòmics que representa. Com és possible que un "líder" empresarial que defensa el petit comerç no s'hagi adonat que hi ha una correspondència entre les opcions politicoideològiques i els models d'ordenació de l'estructura comercial? El suport del PP a les grans superfícies comercials és coherent amb una sèrie d'actituds i d'estratègies: el servilisme davant el gran capital, l'extracció de recursos dels diferents territoris en benefici de la concentració de les cotitzacions fiscals a Madrid, els afanys especulatius insaciables sobre els terrenys situats a les perifèries urbanes, un model de ciutat fonamentat en la mobilitat automobilística i en el trànsit compulsiu, una voluntat d'organitzar els lligams interpersonals sobre la base de l'individualisme consumista i no a partir del funcionament de xarxes associatives de veïnatge... Per tot això, un "líder" empresarial del petit comerç hauria de saber que esperar que el PP els sigui favorable és tan poc raonable com anar a collir llimones a una figuera. Igualment, les polítiques públiques de suport al petit comerç responen a un model de societat i de país: generació de riquesa que reinverteix en el territori, creació de vincles cohesionadors entre unitats d'espais pròxims, major atenció al producte local, un model de ciutat urbanísticament i socialment més inclusiu i més concentrat... I si el PP va contra els interessos que ell suposadament defensa per la seva condició de "líder" empresarial, quina raó pot explicar que en sigui un afiliat tan incondicional? Dues hipòtesis: la primera, perquè el seu dretanisme i la seva concepció d'Espanya tenen molt més pes, a l'hora d'actuar políticament, que no els interessos econòmics que representa; i la segona, perquè deu considerar que esser del PP és la manera de pertànyer a una categoria superior de ciutadans, els poderosos, els qui tallen el bacallà a tots els nivells; en aquest cas seria un comportament d'afirmació classista, semblant al d'aquells jornalers de les possessions d'antany que perquè de tant en tant el senyor els regalava un puret fort ja es creien ser més importants que els seus companys de feina.
Tanmateix, el moment més apoteòsic de l'entrevista d'en Vallès estava concentrat a la darrera resposta. En Servera textualment deia: "... me preocupa España como país, porque soy y me siento español, mallorquín, de mi barrio y de mi escalera. No quiero que Baleares sea la quinta provincia de Cataluña, que es el mayor problema ahora mismo". Sí, ja sé que sembla impossible, però és ben cert que aquesta citació és textual. La lucidesa en el diagnòstic de quin és el gran problema de la Mallorca d'ara mateix és monumental. Antològica. Digna de ser estudiada en algun laboratori d'antropologia social. Deuen ser tan lúcides com aquesta les altres reflexions que en Servera va fent en l'exercici de la seva presidència? Si és així, que el petit comerç se'n surti ben parat és un objectiu impossible. Que les Balears pateixin un espoli fiscal de part de l'Estat d'un 14% del seu PIB o que no hi hagi compensacions estatals per a fer front als costos de la insularitat o que es destinin milions i milions d'euros a la creació d'una desorbitada xarxa peninsular de tren d'alta velocitat i que les inversions públiques a les Balears arribin en comptagotes o que el tot inclòs subordini descaradament l'ordenació del comerç als interessos dels hotelers en detriment dels petits establiments familiars de les zones costaneres, tot això, per a en Bartomeu Servera, són problemes de poca rellevància en comparació a l'amenaça catalana. És tan mallorquí el president Servera que resulta que és impossible trobar a la pàgina web d'Afedeco, prou àmplia, ni un sol escrit en la llengua pròpia dels mallorquins. La seva mallorquinitat és gastronòmica? Li agraden la sobrassada i el tumbet? És gaire coherent que hagi considerat que convenia que l'articulació de les associacions de comerciants de les diferents illes hagi de ser de caràcter confederal i en canvi que no li vagi gens malament, tot fa pensar que és així, que el seu estimadíssim PP estigui duent a terme un profund procés de recentralització de l'Estat per terra, mar i aire?
En Bartomeu Servera amb el seu diagnòstic sobre el "mayor problema de ahora mismo" es converteix en executor d'una estratègia més vella que el pastar: la creació d'un enemic inventat per emmascarar les malifetes de l'enemic ben real. L'imaginari perill catalanista serveix per a ocultar el provincianisme mental, la subordinació política i l'espoli fiscal. Esperem -sabem que és així- que la immensa majoria dels comerciants illencs no tenguin els ulls i el cervell tan emboirats com el seu dirigent.
DAMIÀ PONS
(article publicat a l'ARA Balears el 2 de febrer del 2014)
