DIVULGAR LA HISTÒRIA
Durant més de set anys, gràcies al Diari de Balears, he pogut anar divulgant diversos aspectes de la història, tant de les Illes Balears com d’altres zones del món. Sempre agrairé als amics Guillem Frontera i Miquel Serra que confiessin en mi per poder aportar una visió diferent de la realitat, fonamentada en una concepció del temps de “llarga durada”, com diria Ferdinand Braudel. Amb aquests articles, he pogut disposar d’una finestra oberta a un públic molt més ampli del que habitualment consumeix els llibres d’història. En nombroses ocasions, s’ha pogut establir un diàleg que ens ha enriquit mútuament. Evidentment, ens trobam a les antípodes del culte a l’article especialitzat que tant es valora en els àmbits universitaris. Però tanmateix, com demostra l’èxit de Sàpiens i d’altres revistes d’història generalistes, hi ha un públic que, en uns moments en que quasi tot trontolla, vol consumir història. Aquests lectors mereixen conèixer les novetats que els professionals de la història van aportant al coneixement del passat. Com també que es desfacin alguns dels tòpics, que sense fonament, es van repetint en alguns mitjans de comunicació. Amb aquestes col•laboracions, he intentat lluitar contra les visions falses o simplistes que, per exemple, menyspreen el paper dels fenicis i els cartaginesos en el nostre passat, volen ignorar el repoblament català de les Illes Balears, menysvaloren els efectes nocius dels Decrets de Nova Planta o no volen recordar que el 1768 el català fou totalment prohibit a l’ensenyament per un Borbó, Carles III. A l’època contemporània, s’ha insistit en temes com el dinamisme de la societat mallorquina, la capacitat associativa dels illencs, l’existència d’un pluralisme ideològic molt important o la reivindicació de les grans figures del mallorquinisme polític, de Miquel dels Sants Oliver a Josep Melià, passant per Gabriel Alomar i Emili Darder. També s’ha lluitat per rebutjar la falsa idea d’una Mallorca miserable desproveïda d’indústria o d’una emigració motivada sempre per la fam. Així mateix, s’ha intentat posar de relleu els diferents ritmes en l’evolució històrica de les illes, i més en general, dels territoris de parla catalana.
Per tot això, i per moltes més coses, sempre serà per a mi un motiu d’orgull haver pogut col•laborar amb aquesta bella aventura que ha estat el Diari de Balears.
Antoni Marimon Riutort , historiador
(article publicat al Diari de Balears el 15 de maig de 2013)
NO TOTS SOM IGUALS A L'HORA DE LES RETALLADES
L'any 2012 el Govern Central imposà a les Comunitats Autònomes un límit en el dèficit públic, diferència entre ingressos i despeses, de l'1,5%. Curiosament, però, per a ell mateix, el Govern Central s’aplica unes exigències molt més laxes. El cas és que Rajoy, durant el debat de política general, es ventà de que el Govern de l'Estat “només” hauria acumulat un dèficit del 6,7%. Més tard hem sabut que Rajoy va fer embulls ja que comptabilitzà com a ingressos del 2012 més de 5.000 milions d'euros en concepte d'IVA que Hisenda ha hagut de retornar a les empreses que ho havien avançat. Igualment no computà els ajuts a la banca, els quals dispararan el dèficit espanyol del 2012 per sobre del 10%. I el 2013 les coses no aniran millor per a les comunitats autònomes, obligades a no superar un dèficit superior al 0,7%, objectiu d'impossible compliment, com ha denunciat Catalunya. El cas és que aquests objectius tan draconians condemnen les comunitats autònomes a retallar serveis públics essencials, mentre que el Govern Central pot seguir generant dèficit, malgrat haver transferit a les comunitats autònomes les competències que comporten l'estat del benestar. Això obliga a les retallades en sanitat, educació, serveis socials,... mentre que el Govern Central pot seguir adjudicant línies d'AVE caríssimes i infrautilitzades que suposaran més dèficit en el futur. És evident que aquesta política respon a una burda estratègia per desprestigiar les autonomies, i recuperar-ne les competències, a la vegada que es creen les condicions perquè els fanàtics defensors del neoliberalisme consumin la privatització d’aquells serveis públics rendibles que encara restaven en mans de les administracions públiques.
D'altra banda, tampoc es just que s'obligui a les comunitats autònomes a retallar el mateix percentatge, quan els ingressos per habitant són tan desiguals. Per exemple, gràcies al major finançament autonòmic i a la participació en els fons europeus, l'any 2012 Cantàbria va disposar d'un pressupost de 4.110 euros per habitant, Extremadura de 3.960 euros, Castella-La Manxa de 3.920 euros, La Rioja de 3.900 euros,... mentre que el País Valencià només disposà de 2.730 euros per habitant, les Illes Balears de 3.320 euros i Catalunya de 3.620 euros per habitant. És evident que aquestes tres comunitats no tenen la mateixa capacitat de retallar la despesa pública que aquelles que disposen de més recursos. Amb diferències de pressupost per càpita superiors al 66%, en algun cas, exigir la mateixa contenció en la despesa pública és injust i antisolidari, molt més quan les comunitats que disposen del menor pressupost per habitant són les que aporten més al conjunt de l'Estat. El País Valencià aporta anualment al conjunt de l’Estat 7.000 milions d’euros, Catalunya 16.000 i les Illes Balears 3.000 milions d’euros. La terrible paradoxa d'aquesta Espanya és que condemna els ciutadans dels territoris que més recapten a viure en la indigència, suplicant avançaments al Ministeri d'Hisenda per poder pagar les nòmines dels funcionaris. Els ciutadans de les Illes Balears, País Valencià i Catalunya som els obligats a patir les majors retallades mentre veiem com, amb els nostres diners, es segueixen construint infraestructures absurdes a altres territoris que encara ens empobriran més. Els ciutadans de Catalunya ja n'han pres consciència i estan en camí de posar-hi remei. Però els del País Valencià i les Illes Balears encara confien en els dos partits que, a Madrid, són els més dòcils defensors d’una ferotge Espanya que ens empobreix.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(Publicat al DdB el 19 de març de 2013)
I SI LES ILLES BALEARS FOSSIM UN LAND D'ALEMANYA?
Dia 6 de febrer alguns mitjans de comunicació han publicat que els länders alemanys de Baviera i Baden-Wurttemberg han denunciat al Tribunal Constitucional l’excessiva aportació que el Govern Federal els obliga a fer als länders més pobres. En llegir la notícia no he pogut evitar fer una comparació amb el sistema de finançament de les comunitats autònomes espanyol. L’aportació de Baviera als länders més pobres, l’any 2012, fou de 3.900 milions d’euros, per a una població de 12,4 milions d’habitants, mentre que la de Baden-Wurttemberg fou de 2.690 milions, per a una població de 10,7 milions d’habitants. Si ho comparem amb l’aportació de les Illes Balears a l’Estat espanyol, 3.000 milions d’euros anuals per a una població de 1,1 milions d’habitants, ens adonem de les dimensions de l’espoliació fiscal a la que estam sotmesos els ciutadans de Balears.
És cert que a Alemanya el Govern Federal té altres mecanismes d’assignar més recursos a les regions més pobres, però sempre respectant dos criteris: està prohibit que els länders més pobres disposin de més recursos que els rics; i, segon, el sistema alemany és totalment transparent, actualitzat anualment i publicat a la web del Ministeri de Finances alemany, deixant ben clar el flux monetari entre cada länder, el Govern federal i la resta de länders.
A l’Estat espanyol els Sistema de finançament i els mecanismes de redistribució de recursos fiscals és totalment opac i discrecional. A més, les comunitats autònomes que aporten recursos al conjunt reben menys recursos que les deficitàries. Així, un ciutadà d’Extremadura, la comunitat més deficitària, cada any rep més de 640 euros per habitant més que les Illes Balears, només via finançament autonòmic, sense comptar la major despesa estatal ni els fons europeus, pels quals Extremadura rep deu vegades més que Balears.
Fa uns anys un diputat alemany proposà que les Illes Balears fossin un länder més d’Alemanya. On hem de firmar? A més de guanyar-hi molt econòmicament no hauríem de suportar el ministre Wert. Ah!, ni menjar xoriço cada dia.
Pere Sampol i Mas
(Publicat al DdB el 8 de febrer de 2013)
ENS HAN DECLARAT LA GUERRA, I NO HO SABÍEM!
"Podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir la riquesa concentrada en mans d'uns quants, però no podem tenir les dues coses al mateix temps". Louis Brandeis, (1856-1941) jutge de la Cort Suprema d'EEUU.
Aquesta és la clau de la crisi econòmica, política, social, ètic-moral que patim actualment, que no és més que la perversió del sistema democràtic per part d'unes elits econòmiques que han acumulat més riquesa individual que la majoria d'estats del món. Unes elits que no es conformen en acumular riquesa, sinó que imposen la seva ideologia mitjançant el control del sistema econòmic-financer, dels grans mitjans de comunicació i del control dels grans partits polítics que s'alternen en el poder.
Un altre nord-americà, gens sospitós d'antisistema, un dels majors defensors de l'economia de mercat, de la globalització i de les des-regulacions del sistema financer, Alan Greespan, nomenat president de la Reserva Federal dels EEUU per Ronald Reegan i mantingut en el càrrec per Bush pare i Clinton, fins que es jubilà, escriu: "el sorgiment d'unes concentracions creixents d'ingressos és una amenaça per a l’harmonia i estabilitat de les societats democràtiques".
I encara una darrera cita, de Warren Buffet, el tercer més ric del món: “hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra, i l'estam guanyant".
És evident que les classes baixes i mitjanes no sabíem que qualcú ens havia declarat la guerra, fins que les bombes financeres han començat a esclatar al nostre entorn destruint les empreses, els llocs de feina, les llars, les conquestes socials,... i amenacen el patrimoni col•lectiu de la sanitat i l'educació pública, els serveis socials,... I davant una guerra declarada podem fer dues coses: rendir-nos o lluitar. Però, contra què lluitar? Ens ho diuen Brandeis i Greespan: contra “la riquesa, concentrada en poques mans”.
Com també ens ho deixà escrit Joan Mascaró, mallorquí famós per les seves traduccions a l'anglès dels clàssics orientals: “Hem d'alliberar el pobre de la seva pobresa i el ric de la seva riquesa. Ambdues coses, riquesa i pobresa, són nocives”.
Però, i quines armes tenim per combatre enemics tan poderosos? Doncs les que teníem, abans que ens fessen creure que les ideologies havien mort. Contra el capitalisme, el socialisme; contra l'imperialisme, el nacionalisme; contra la dictadura, la democràcia. Ells, els rics que ens han declarat la guerra, no arriben a l'1 per cent; nosaltres som el 99 per cent. La victòria és nostra,... sempre que no ens equivoquem de bàndol.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(Publicat al DdB el 31 de gener de 2013)
